Reflexió.

Guerra?
...Guerra en un món
que enfilant minuts,
estem esdevenint feble.

Guerra?
...fàcil solució per pocs
i que molts paguen
fins i tot amb el preu de les seues vides.

Guerra?
...gebradora i opressora
que no s'està d'enfosquir ciutats,
obligant-les a restar de per vida dormides.

Guerra?
...inútil, innecessària
que ignorant l’existència de la paraula
fa manar sang sense respectar res ni ningú.

Guerra?
...potser en tercera persona...
però, s'alimenta i es nodreix de vides
que somnien en ser lliures igual que tu.

Guerra,
...El peatge que molts encara paguen...
perseguint la tant preuada Llibertat.



I si mai ho haig de fer... que sigui per la meva Terra.

Llaurant la terra.

Ja gaire bé tenim a sobre la Primavera, i la terra ja feia dies que demanava a crits que algú li dones una mica de ”carinyo”... És per això que aquest cap de setmana i aprofitant que pocs dies abans la Txell el Miro i jo ens varem “esllomar” traient totes les herbes superficials, varem aprofitar per llogar una moto aixada per llaurar l’hort de l’avi.

Pels voltants d’un quart d’onze arribava a l’hort i després de vestir-me per l’ocasió, em vaig disposar a tenir el primer contacte amb el “cavall desbocat”, la moto aixada. Alguna vegada ho havia vist fer però mai m’hagués arribat a pensar que aquell aparell aparentment inofensiu se’m resistiria i de quina manera.

Per sort el meu cunyat Miroslav va aparèixer pels voltants de les 11 amb tres barretes de pa sota el braç que ens varen venir de perles per poder preparar-nos un suculent esmorzar de pagès del que varem poder gaudir amb companyia de l’avia Carme.
Tot seguit i ja amb l’estomac ple varem continuar allò pel que havíem vingut a fer i va ser aleshores que en Miro va prendre el relleu i va poder palpar en viu i en directe l’esforç que inevitablement s’ha de fer per contrarestar l’embranzida d’aquella màquina.

Va ser ja gaire bé amb la feina acabada que l’Avia ens cridava per dinar.... i quin dinar... de primer, Arròs amb patates i bacallà, de segon, mig peu de ministre al forn i per acabar unes croquetes estil de la iaia que estaven per llepar-se els dits...

Sense gaire bé descansar, ens posàvem mans a l’obra per acabar de femar i donar-li una nova volta a la part de terra que el Miro amb un detall excel·lent, abans de dinar havia llaurat.

Finalment i ja amb l’esma derrotada ens varem dedicar a solcar els vorals del passadís central per tal de que la terra, al treballar-la no envaeixi el camí de pas i al mateix temps fer-li una mica la guitza a la “Grama” que any darrera any campa sense mesura en aquests vorals.

Objectiu complert: Terra llaurada i abonada i preparada per la sembra d’aquest any que si és equitativa a l’esforç i els mims rebuts... de segur que serà excel·lent.



Encara avui, tinc unes agulletes que no me les acabo, però cal fer honors a la dita... Tot esforç, te la seva recompensa.

Moltes gràcies a la Sonieta, i a tots aquells que d’una manera o altre, heu contribuït a fer possible el poder mimar de nou la terra, de segur que ell també us ho agraeix...

L'hivern.

Ja em traspassat les portes d’aquest nou hivern. Els carrers s’engalanen amb llums de colors, i els arbres nus, resten immòbils com si volguessin passar desapercebuts tot i la seva la seva presencia, espectadors privilegiats de tota una munió de gent que s’esmera a ultimar les compres per als sers estimats.


Es però aquest fred gèlid amb brises del nord que sense adornar-nos interposa un vel davant els nostres pensaments que ens no ens permet veure amb claredat el color de les coses. Un vel que ens fa ser més insegurs, i que dona a les nostres vides una suau pinzellada de tristesa. Un gris tirant a fosc que ens ofega quan recordem aquells que un any més no podran compartir els Nadals amb nosaltres , o simplement aquells amb qui voldríem compartir aquests dies i aquest vel gris també els ha envoltat, deixant-los al cor la seva empremta maleïda. Potser la paciència, mare de totes les ciències ens farà més planer el camí cap a la primavera. Serà llavors, (tant de bo....) quan potser tot de nou torni a tenir el seu color...

L'Or transparent.

Per sort, aquestes darreres setmanes el cel ens ha obsequiat amb un bri d’alè, amb unes pluges que des de que tinc us de raó no anel-lava amb tantes ganes. No obstant, m’envolta un gran sentiment de vergonya quan avui llegint un dels rotatius diaris de Catalunya he trobat el titular de que aproximadament 30.000 persones “de les terres de l’Ebre” varen sortir ahir al carrer per fer palesa de la seva disconformitat a cedir una ínfima part del cabal de l’Ebre, a una ciutadania veïna (pel que fa a territori) mostrant-se indiferents a la possibilitat de que aquests últims pateixin restriccions d’un dret humà de primer ordre com és l’aigua a favor de poder seguir abastin entre d’altres el monopoli dels arrossars.

Un cop més, la mala gestió del govern tripartit es posa en evidencia amb un tema tant prioritari com es l’aigua.

¿Com pot ser que haguem arribat a aquest punt?

Fa uns mesos va saltar l’alarma. Les conques internes de Catalunya estaven mancades d’aigua i varem entrar en estat d’alerta . Va ser aleshores que el govern de presa i corrent va començar a tapar la seva horrible gestió dels nostres recursos hídrics, amb una sèrie de anuncis als mitjans de comunicació intentant conscienciar a tots els ciutadans de la terrible necessitat d’estalviar aigua en les nostres llars.

Jo em pregunto.... Com es pot tenir tant poca vergonya de demanar que els ciutadans es barallin amb tot tipus d’invents i andròmines estalviadors d'aigua, amb totes les incomoditats que això els comporta en la seva vida quotidiana mentre a Badalona des de fa tres anys la canonada d’abastiment del que arriba del Ter a està perdent per 12 punts coneguts 10 milions de metres cúbics d'aigua anyalment.

Multarà algú al govern per la seva responsabilitat en aquest afer o serà algú de l'Agència Catalana de l'aigua, o pot ser faran “rodar el cap” a algú de ATLL (Aigües del Ter Llobregat)per fer-nos oblidar la seva gran i imperdonable "cagada" ?

Senyors de les terres de l’Ebre, tenim un govern de dubtoses esquerres, poc cohesionat i altament subordinat de l’estat espanyol, que des de fa temps i per tot allò que fa referència a Catalunya ens ha deixat veure la seva cara més Garrepa.

No seria millor que tots els catalans sortíssim al carrer per demanar que els espanyols tornin a Catalunya tots els diners que durant anys ens han estat robant i un cop s’hagi fet justícia invertir part d’aquests diners en dissenyar a Catalunya un acurat pla hidrològic nacional que permetés a tots els ciutadans viure en pau i harmonia sense tenir que patir mai més per aquest tema?

L’aigua de boca i per a boca és un dret que hauria de tenir tothom i no un bé que serveixi d’eina per enfrontar als territoris d’una mateixa nació.

Pare.

Pare

digueu-me què

li han fet al riu

que ja no canta.

Rellisca

com un barb

mort sota un pam

d'escuma blanca.

Pare

que el riu ja no és el riu.

Pare

abans que torni l'estiu

amagui tot el que és viu.

Pare

digueu-me què

li han fet al bosc

que no hi ha arbres.

A l'hivern

no tindrem foc

ni a l'estiu lloc

per aturar-se.

Pare

que el bosc ja no és el bosc.

Pare

abans de que no es faci fosc

ompliu de vida el rebost.

Pare

si no hi ha pins

no es fan pinyons

ni cucs, ni ocells.

Pare

on no hi ha flors

no es fan abelles,

cera, ni mel.

Pare

que el camp ja no és el camp.

Pare

demà del cel plourà sang.

El vent ho canta plorant.

Pare

ja són aquí...

Monstres de carn

amb cucs de ferro.

Pare

no, no tingueu por,

i digueu que no,

que jo us espero.

Pare

que estan matant la terra.

Pare

deixeu de plorar

que ens han declarat la guerra.

Joan Manel Serrat (1973).

Ni uns, ni els altres.

I …. Si anem vosaltres seguireu ¿no……?

Es vergonyós veure com els dos partits que pugnen per governar a Madrid manipulen dia darrera dia les eleccions d’aquest proper 9 de Març. Dirigits per espècimens als que gaire bé a parts iguals els “importa un bledo” el nostre país, i només se n'en recorden quan els hi convé, obviant per exemple, la “Gimcana” que cada dia milers de catalans em de patir per poder fer quelcom tant quotidià com anar a treballar.

Senyors, ¿S’han parat a pensar si els ciutadans de Catalunya ens calia l’AVE ? ¿No creuen que de manera urgent caldria replantejar el tema d’infraestructures per tal de poder gaudir com a contribuents de luxe, d’unes infraestructures de comunicacions decents?

Hi ha però (per sort) altres alternatives, de cap a peus molt més vàlides que no les que per mitja de la por, ens volen inconscientment fer triar. Alternatives més properes a la nostre terra i la seva realitat, que coneixen les nostres mancances, i la repressió a la que constantment esta sotmès l’estat Català.

Potser Utòpic, però si pogués fer realitat els meus somnis, demanaria un esforç per part de totes les forces politiques catalanes per tal de caminar en un front comú on hi hagués un pensament pels més desfavorits, on tothom tingues dret a una educació de qualitat que servis d’eina per trobar una bona feina i poder d’aquesta manera gaudir d’una vivenda digne. On els pensionistes no haguessin de dependre de ningú ni haguessin de fer les mil i una cabòries per tal d’arribar a fi de mes. Un front que amb per bandera la paraula, ens permetés d’una vegada per totes poder fer caure la pedra angular de tots els nostres mals: l’Espanya feixista del PSC/PSOE i del PP.

Cal votar amb seny, i amb la rauxa de les nostres idees i recordant que...

Som catalans, i per desgràcia estem espanyols.

Trobarem a faltar el teu somriure...

Ho sento Iaio,

Sento no haver estat capaç d’escriure’t unes paraules pel dia del teu comiat, però el “vestit color tristesa” que els aconteixements ens han obligat a portar, fa que l’esforç d’acceptar la teva pèrdua, per petit que sigui , només em permeti plorar.

Son tantes les coses que m’agradaria agrair-te, que no sabria per on començar ni tan sols si podria acabar, però amb la teva senzillesa, honestedat i fermesa vares ser un dels grans pilars que va fer que la meva infantesa, esdevingués al teu costat, plena de felicitat.

Recordo tots aquells caps de setmana, quan tu i la “Iaia” ens esperàveu a la porta de l’hort de Parets, i després d’uns petons plens de vida a la porta, em posaves a prova, i em feies reconèixer al llarg de tot el passadís que conduïa a l’entrada de la eixida, cada una de les plantes i hortalisses que meticulosament i amb la teva particular dedicació, conrreaves per tots nosaltres de manera totalment desinteressada, mimant-les des del mateix instant que germinava la llavor .


Veure’t feliç era quelcom que fàcilment s’encomanava i simplement veient com cultivaves l’incondicional i etern amor que us teníeu amb la Iaia, la vostre historia encara avui, seria digne d’escriure un llibre que servis de guia per ensenyar a petits i grans ...“Com es fa i que vol dir estimar”.

La vida no et va posar fàcils les coses i del teu estimat Valhermoso natal et va fer emigrar per assentar-te a Catalunya, allunyan-te dels teus pares amb qui espero ara, alla on vagis,t'hi puguis retrobar.Potser et semblarà egoista, però per nosaltres, i per tots aquells que han tingut la grandíssima sort de compartir un bri de temps amb tu , el teu sacrifici va ser un regal meravellos, d’aquells que el destí, només amb conta gotes acostuma a donar.

Un incomparable Pare, un Avi meravellos i un senzill però al mateix temps adorable tutor, del qui encara no conec ningú, que durant els meus trenta dos anys de vida que he pogut compartir amb tu, hagi tingut ni un sol motiu, per parlar malament de tu.

Una grandíssima Persona sense dubte...

Injustament la vida, enlloc del baró que tan anhelaves, quatre filles us va donar, però amb el grandíssim cor que tenies, amb devoció i bogeria a totes igual vas estimar estimar, deixan-te la pell amunt i avall cada dia per pujar-les, intentant impregnar.lis amb paciència i tendresa cada dia, “La Família” com a escalafó superior d’una escala de valors que encara avui, junts, el que aferrissadament predicaves, ens fa viure als teus, un xic més feliços i abrigats.

Pots estar orgullós Iaio, sense cap mena de dubte ho has aconseguit, encara avui, tants anys després, la” Iaiaona” (la que incondicionalment serà sempre la teva “Nena”...) i les teves meravelloses filles, impregnades de la teva meravellosa i envejable manera de ser, segueixen els teus passos, lluitant com tu per tal que els seus fills, (dels que avui sense cap mena de dubte m’atreveixo a parlar en nom de tots.. ens sentim molt, molt però que molt orgullosos de ser els teus nets, i tenir-te quan calia com a pare.), lluitin per ser com el seu Avi Marcel·lí.

La vida però continua, i malauradament el teu tren ha arribat al final de trajecte i ja no ens podras acompanyar..., el nostre però ha de continuar i només el pas del temps ens anirà desempallegant del vestit color tristesa que el teu comiat ens ha obligat a vestir.

Del que estic completament segur,és de que res ni ningú podra esborrar l’empremta, profunda i dolça, que durant el teu passeig per la vida, en els nostres cors has forjat.

per tot això i tantíssimes altres coses...

Moltes Gràcies .