lunes, 15 de diciembre de 2008

L'hivern.

Ja em traspassat les portes d’aquest nou hivern. Els carrers s’engalanen amb llums de colors, i els arbres nus, resten immòbils com si volguessin passar desapercebuts tot i la seva la seva presencia, espectadors privilegiats de tota una munió de gent que s’esmera a ultimar les compres per als sers estimats.


Es però aquest fred gèlid amb brises del nord que sense adornar-nos interposa un vel davant els nostres pensaments que ens no ens permet veure amb claredat el color de les coses. Un vel que ens fa ser més insegurs, i que dona a les nostres vides una suau pinzellada de tristesa. Un gris tirant a fosc que ens ofega quan recordem aquells que un any més no podran compartir els Nadals amb nosaltres , o simplement aquells amb qui voldríem compartir aquests dies i aquest vel gris també els ha envoltat, deixant-los al cor la seva empremta maleïda. Potser la paciència, mare de totes les ciències ens farà més planer el camí cap a la primavera. Serà llavors, (tant de bo....) quan potser tot de nou torni a tenir el seu color...

lunes, 19 de mayo de 2008

L'Or transparent.

Per sort, aquestes darreres setmanes el cel ens ha obsequiat amb un bri d’alè, amb unes pluges que des de que tinc us de raó no anel-lava amb tantes ganes. No obstant, m’envolta un gran sentiment de vergonya quan avui llegint un dels rotatius diaris de Catalunya he trobat el titular de que aproximadament 30.000 persones “de les terres de l’Ebre” varen sortir ahir al carrer per fer palesa de la seva disconformitat a cedir una ínfima part del cabal de l’Ebre, a una ciutadania veïna (pel que fa a territori) mostrant-se indiferents a la possibilitat de que aquests últims pateixin restriccions d’un dret humà de primer ordre com és l’aigua a favor de poder seguir abastin entre d’altres el monopoli dels arrossars.

Un cop més, la mala gestió del govern tripartit es posa en evidencia amb un tema tant prioritari com es l’aigua.

¿Com pot ser que haguem arribat a aquest punt?

Fa uns mesos va saltar l’alarma. Les conques internes de Catalunya estaven mancades d’aigua i varem entrar en estat d’alerta . Va ser aleshores que el govern de presa i corrent va començar a tapar la seva horrible gestió dels nostres recursos hídrics, amb una sèrie de anuncis als mitjans de comunicació intentant conscienciar a tots els ciutadans de la terrible necessitat d’estalviar aigua en les nostres llars.


Jo em pregunto.... Com es pot tenir tant poca vergonya de demanar que els ciutadans es barallin amb tot tipus d’invents i andròmines estalviadors d'aigua, amb totes les incomoditats que això els comporta en la seva vida quotidiana mentre a Badalona des de fa tres anys la canonada d’abastiment del que arriba del Ter a està perdent per 12 punts coneguts 10 milions de metres cúbics d'aigua anyalment.

Multarà algú al govern per la seva responsabilitat en aquest afer o serà algú de l'Agència Catalana de l'aigua, o pot ser faran “rodar el cap” a algú de ATLL (Aigües del Ter Llobregat)per fer-nos oblidar la seva gran i imperdonable "cagada" ?


Senyors de les terres de l’Ebre, tenim un govern de dubtoses esquerres, poc cohesionat i altament subordinat de l’estat espanyol, que des de fa temps i per tot allò que fa referència a Catalunya ens ha deixat veure la seva cara més Garrepa.

No seria millor que tots els catalans sortíssim al carrer per demanar que els espanyols tornin a Catalunya tots els diners que durant anys ens han estat robant i un cop s’hagi fet justícia invertir part d’aquests diners en dissenyar a Catalunya un acurat pla hidrològic nacional que permetés a tots els ciutadans viure en pau i harmonia sense tenir que patir mai més per aquest tema?

L’aigua de boca i per a boca és un dret que hauria de tenir tothom i no un bé que serveixi d’eina per enfrontar als territoris d’una mateixa nació.

Pare.


Pare
digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.

Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.

Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.

A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingueu por,
i digueu que no,
que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.

Joan Manel Serrat (1973).






jueves, 28 de febrero de 2008

Ni uns, ni els altres.

I …. Si anem vosaltres seguireu ¿no……?

Es vergonyós veure com els dos partits que pugnen per governar a Madrid manipulen dia darrera dia les eleccions d’aquest proper 9 de Març. Dirigits per espècimens als que gaire bé a parts iguals els “importa un bledo” el nostre país, i només se n'en recorden quan els hi convé, obviant per exemple, la “Gimcana” que cada dia milers de catalans em de patir per poder fer quelcom tant quotidià com anar a treballar.

Senyors, ¿S’han parat a pensar si els ciutadans de Catalunya ens calia l’AVE ? ¿No creuen que de manera urgent caldria replantejar el tema d’infraestructures per tal de poder gaudir com a contribuents de luxe, d’unes infraestructures de comunicacions decents?

Hi ha però (per sort) altres alternatives, de cap a peus molt més vàlides que no les que per mitja de la por, ens volen inconscientment fer triar. Alternatives més properes a la nostre terra i la seva realitat, que coneixen les nostres mancances, i la repressió a la que constantment esta sotmès l’estat Català.

Potser Utòpic, però si pogués fer realitat els meus somnis, demanaria un esforç per part de totes les forces politiques catalanes per tal de caminar en un front comú on hi hagués un pensament pels més desfavorits, on tothom tingues dret a una educació de qualitat que servis d’eina per trobar una bona feina i poder d’aquesta manera gaudir d’una vivenda digne. On els pensionistes no haguessin de dependre de ningú ni haguessin de fer les mil i una cabòries per tal d’arribar a fi de mes. Un front que amb per bandera la paraula, ens permetés d’una vegada per totes poder fer caure la pedra angular de tots els nostres mals: l’Espanya feixista del PSC/PSOE i del PP.

Cal votar amb seny, i amb la rauxa de les nostres idees i recordant que...



Som catalans, i per desgràcia estem espanyols.