Llaurant la terra.

Ja gaire bé tenim a sobre la Primavera, i la terra ja feia dies que demanava a crits que algú li dones una mica de ”carinyo”... És per això que aquest cap de setmana i aprofitant que pocs dies abans la Txell el Miro i jo ens varem “esllomar” traient totes les herbes superficials, varem aprofitar per llogar una moto aixada per llaurar l’hort de l’avi.

Pels voltants d’un quart d’onze arribava a l’hort i després de vestir-me per l’ocasió, em vaig disposar a tenir el primer contacte amb el “cavall desbocat”, la moto aixada. Alguna vegada ho havia vist fer però mai m’hagués arribat a pensar que aquell aparell aparentment inofensiu se’m resistiria i de quina manera.

Per sort el meu cunyat Miroslav va aparèixer pels voltants de les 11 amb tres barretes de pa sota el braç que ens varen venir de perles per poder preparar-nos un suculent esmorzar de pagès del que varem poder gaudir amb companyia de l’avia Carme.
Tot seguit i ja amb l’estomac ple varem continuar allò pel que havíem vingut a fer i va ser aleshores que en Miro va prendre el relleu i va poder palpar en viu i en directe l’esforç que inevitablement s’ha de fer per contrarestar l’embranzida d’aquella màquina.

Va ser ja gaire bé amb la feina acabada que l’Avia ens cridava per dinar.... i quin dinar... de primer, Arròs amb patates i bacallà, de segon, mig peu de ministre al forn i per acabar unes croquetes estil de la iaia que estaven per llepar-se els dits...

Sense gaire bé descansar, ens posàvem mans a l’obra per acabar de femar i donar-li una nova volta a la part de terra que el Miro amb un detall excel·lent, abans de dinar havia llaurat.

Finalment i ja amb l’esma derrotada ens varem dedicar a solcar els vorals del passadís central per tal de que la terra, al treballar-la no envaeixi el camí de pas i al mateix temps fer-li una mica la guitza a la “Grama” que any darrera any campa sense mesura en aquests vorals.

Objectiu complert: Terra llaurada i abonada i preparada per la sembra d’aquest any que si és equitativa a l’esforç i els mims rebuts... de segur que serà excel·lent.



Encara avui, tinc unes agulletes que no me les acabo, però cal fer honors a la dita... Tot esforç, te la seva recompensa.

Moltes gràcies a la Sonieta, i a tots aquells que d’una manera o altre, heu contribuït a fer possible el poder mimar de nou la terra, de segur que ell també us ho agraeix...